El diari La Vanguardia obre el 18 de març de 1938 amb el titular ‘Barcelona sufrió ayer los más duros bombardeos de la aviación extranjera. Un millar de víctimas y numerosos edificios derrumbados’. Durant tres dies la població barcelonina va ser víctima d’una catàstrofe històrica. Setanta cinc anys més tard del segon bombeig més sagnant d’Europa, després del Guernica, es presenta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya Barcelona. Una obra que mostra, entre bomba i bomba, el retrobament de dues amigues separades per la guerra.
L’Elena arriba a Barcelona des de París per celebrar el 18è aniversari del seu fillol, Tinet Vila. La Núria junt amb la seva familia viu l’arribada de l’Elena immersa entre els bombardejos italians, amb el dol pel pare de la família (mort pels feixistes) i les penúries de l’època. Representar un obra com Barcelona a l’actualitat implica una retrospecció històrica de la ciutat on molts hem nascut o viscut. És per això, que l’obra et duu a la reflexió personal, més enllà de l’entreteniment i el gust pel bon teatre donada la seva magnífica direcció i interpretació pels actors i actrius. El director de la peça teatral és Pere Riera (Canet de Mar, 1974) docent a l’Institut del Teatre, Obrador a la Sala Becket de Barcelona i director d’obres teatrals com Red Pontiac (2011), Lluny de Nuuk (2010) i Desclassificats (2011). Riera confessa que l’obra és ‘un acte de sentit de reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia’.
Pere Riera ha treballat uns personatges ben definits que descobrim al llarg de la funció. El paper de les dues dones protagonistes és sublim i es fa evident amb la seva compenetració sobre l’escenari. Míriam Iscla es converteix en la Núria, la mare de família negativa, espantada i deprimida per la guerra; sent la representació pura del patiment. L’Emma Vilarasau és l’Elena, l’actriu vinguda de França que aporta l’alegria i vitalitat a l’obra, les ganes de viure i recórrer món. L’arribada de l’Elena a casa dels Vila és l’ inici del canvi: trenca amb la foscor provocada per la guerra amb balls i danses, a més del xoc que suposa per la seva relació personal amb la seva amiga íntima de la joventut, Núria.
La resta de personatges completen un quadre d’actors on cadascú té el seu paper representatiu del context històric. La figura dels dos homes oposats ideològicament d’en Simó (Pep Planas), el lluitador per la República i pintor de cartells de guerra que s’enemista contínuament amb l’home adult, conservador, rígid i modèlic Ramón (Joan Carreras). Són vitals a l’obra la minyona Nati (Pepa López) amb una interpretació rodona, que manté una estreta relació d’amistat amb l’avi, Joan Vila (Jordi Banacolocha). A més, ens trobem als dos germans: la Victòria amb aspiracions artístiques musicals (Anna Moliner) i el petit Tinet, que té la intenció de marxar com a voluntari a l’exèrcit, tot i la negació de sa mare.
Barcelona és tant obra teatral com musical. El moment àlgid recau en el tango final (Por una cabeza) que ballen la Núria i l’Elena. El ball argentí suposa el símbol del retrobament de l’amistat, de la tensió sexual entre ambdues, de la lluita per un mateix home (ja mort), de l’amor que senten una per l’altre. Són extraordinàries també les imitacions: la que realitza el personatge de l’Elena a la família rememorant el seu moment de glòria com actriu a París amb la representació de l’obra Fedra de Racine. Humor, teatralització i cant en cinc minuts d’imitació que deixen perplex a l’espectador per la seva actuació, a sobre en un idioma estranger. Hi ha una segona representació musical interpretada pels dos germans, aquest cop imitant a Josephine Baker y Jacques Pills. Sota el meu criteri, menys treballada deixant via lliure al propi divertiment dels actors. El primer acte tanca amb una de les escenes més emocionants de la funció: s’inicia el bombardeig a la ciutat i la mansió dels Vila tremola. Tots vuit resten paralitzats i comencen a cantar, espantats, la Santa Espina (d’Àngel Guimerà) mentre baixa el teló.
L’actuació de l’Anna Moliner, que interpreta el personatge de Victòria, filla de la Núria i promesa d’en Ramon, és brillant. No només per la interpretació teatral, sinó també per les interpretacions musicals acompanyades al piano. Els solos que ofereix a l’obra encaixen a la perfecció, ajuden a trencar la monotonia de l’escena i aporten un toc musical magnífic. És cert, però, que t’ha d’agradar l’ inclusió d’escenes musicals (com a gènere teatral). Sinó, pot semblar pesat, innecessari o forçat.
Barcelona està estructurada en tres parts corresponents a la durada del matí, tarda i nit del 17 de març de 1938. L’obra es realitza sobre el mateix escenari durant les quasi tres hores de funció: l’enorme saló de menjador de la família dels Vila. Als extrems, un la porta del rebedor i a l’altre, la porta de vidre que dóna a la terrassa deixant passar els raig de sol (cal destacar que el joc de llums, dirigida per David Bofarull, durant tota la funció és perfecte). Les parets marcades amb els quadres que han estat robats pels milicians feixistes. Resplendeix l’escala que, dóna a les habitacions de la casa, i és element essencial a l’obra quan es realitzen les imitacions, com també el piano de cua i la gramola, que incitarà a les escenes musicals. Tant l’escenografia a càrrec de Sebastià Brosa, com el vestuari per Georgina Viñolo estan força treballats per l’obra, ofereixen un retrat ideal per la remembrança dels anys trenta.
L’obra amb títol Barcelona no és indicatiu de res. És més, inicialment Riera tenia pensat que l’obra es localitzés en qualsevol ciutat europea que també hagués estat bombardejada. És cert, però, que el fet d’ubicar-la en la ‘nostra’ ciutat, fa més propera l’obra a l’espectador. Dubto que una persona s’imaginés millor un bombardeig a l’Alexanderplatz de Berlín que a la Sant Felip Neri de Barcelona.
Després de l’entreacte, l’obra tanca amb les escenes cabdals: dues morts, el cant de la Victòria a son germà com a regal d’aniversari i la posterior celebració, la lluita entre les dues ideologies regnants materialitzada en discussions entre els personatges masculins i la conversa definitiva entre la Núria i l’Elena. Per tot això, considero que Barcelona és una obra completa ja que amb ella recordes, reflexiones, rius i t’emociones. Riera ha generat una peça, que segons els crítics teatrals ‘ja es trobava a faltar al Teatre Nacional de Catalunya’, on la barreja de la festa, la guerra i l’amor s’entrelliguen d’una forma immillorable.
Fitxa tècnica
- Director: Pere Riera
- Repartiment: Núria (Míriam Iscla), Elena (Emma Vilarasau), Joan Vila (Jordi Banacolocha), Victòria (Anna Moliner), Simó (Pep Planas), Nati (Pepa López), Tinet (Carlos Cuevas).
- Teatre: Teatre Nacional de Catalunya. Del 8 de maig 2013 fins 22 de juny
- Durada: Primera part: 1.30 minuts / Entreacte: 20 minuts / Segona part: 45 minuts.
- Preu: De 19.05 a 38.09€
rubiolopez.wordpress.com 